Una gota va caure sobre el meu ull, em vaig despertar súbitament. En poc temps començà a ploure d’una forma estranya; xicotetes fulles gelades d’aigua travessaren l’atmosfera per caure sobre la meua pell. Em vaig incorporar lentament baix la mirada inquisitiva del meu gos. La terra i les fulles seques dels arbres s’apegaven al meu cos creant-me desgrat però finalment em vaig alçar. Decidí resguardar-me de la pluja, i comencí a córrer pel bosc buscant algun lloc sec. Després de més de mitja hora vaig veure un rafal que podria estar bé. La porta era tancada sense clau, vaig pensar estar-me allí fins que la pluja parés. Dins del rafal era fosc, però abans de fer res em vaig passar la ma pel pèl per llevar-li l’aigua.
-Hola.
Quasi em dona un infart, hi havia un altra persona al rafal, asseguda en una cadira, al racó més fosc.
-Hola, espere no molestar. Estava pel bosc quan m’ha agafat la pluja.
-Aquest rafal tampoc és meu. Jo hi era arreplegant uns quants bolets i de sobte començà a ploure.
Crec que em somreia, però no és segur. El rafal no era molt gran, només tenia quatre parets i dues finestres, una al costat de la porta i l’altra al sostre, no molt grans cap d’elles. Hi havia un parell de cadires, una taula de fusta al cantó contrari on era aquesta persona i un munt de ferramentes per tallar troncs. També hi havia una prestatgeria amb tot tipus de trastets. Vaig agafar la cadira lliure i vaig seure al costat de la taula.
-Cóm es diu, el teu gos?
-Neó. Perquè el vaig trobar baix la llum del neó d’un passadís d’eixos subterranis que hi ha per la ciutat.
-Ah, bonica història. – Li donava igual, però podria haver-ho amagat un poc – Jo pense que tindre gossos no està bé, què pensaries si ara algú agafés una corretja i t’obligués a portar-la?
-És diferent. Jo cuide del meu gos, li done de menjar i un lloc còmode on poder dormir. A més, l’estime i m’estima, som amics.
-No sé, no sé... A què et dediques? Fas alguna cosa?
-Clar, - no volia que em donés tanta conversa, ni li havia vist la cara – treballe a una oficina, al centre de la ciutat.
-A la capital? I què fas per ací?
Vaig quedar-me en silenci.
-Disculpa, no volia ficar-me on no me criden.
-No, no passa res. Es que són assumptes familiars. – Més silenci – Què ràpid que es fa fosc, eh. No fa ni una hora que brillava el sol.
-Ja. Cada vegada són més curts els dies.
-És una pena. Saps el que és una vertadera llàstima? Aquesta idea de vida a la que vivim.
Ho vaig dir de mala manera, no tenia res que veure amb la conversa banal que portàvem, però al dir-ho em sentí millor. Com no va contestar, vaig continuar dient:
-Si ho penses som dues persones que per una casualitat han coincidit a un rafal durant una vesprada qualsevol. No et conec, no em coneixes. I eixa raó és la que ens fa desconfiar als dos de l’altre. Si som animals, si som els producte de la naturalesa, no creus que les persones haurien de ser millor amb els altres?
És possible que sigues una persona perillosa, jo no ho puc saber, però no et pareix curiós la forma d’actuar d’alguns amb altres?
Hi hagué un silenci un poc incòmode, al qual vaig sentir la part ridícula de la situació. Gràcies a alguna cosa, no durà molt.
-Posant-te un exemple, no és que m’interesse massa, desconfies de mi i per això no has volgut contar-me per què estàs ací. – Ho sé, per això m’ha vingut açò a la ment, vaig pensar. Continuà – Que ja et dic que realment era per donar un poc de conversa.
-Sí, sí... és que ja es massa dur per suportar-ho jo, així que contar-ho no em faria passar una bona estona.
-Ah... Saps una cosa? També pense el que duis, hem viscut a una idea estranya de vida, vull dir que la gent el que busca es el mateix, sense adonar-se que mentre ho busquen els anys passen junt amb les oportunitats d’ésser feliç. I és a causa d’eixa idea que ens fiquen al cap des de xicotets. Si tingués un fill mai li faria creure que la vida que porta no és la correcta.
-Gent que sempre està: no faces allò, no digues açò... És a dir, hi ha que explicar-li que la seua llibertat acaba on comença la dels altres.
-Sí. Exacte. – contestà.
-Però no només em referia a això.
-Ja, però això és el que més em fa enfadar a mi.
-Ja, però parlem de tu o de mi? – vaig dir fent un gest de excessiva superioritat mentre obria la boca amb falsa indignació.
Va riure. Quin riure més natural i benvingut, en aquesta plujosa i obscura vesprada. Em vaig ajuntar amb les seues riallades. Els dos somrigueren, ens miràrem encara que no ens vérem. En eixe moment un rellamp travessà el cel, durant un segon interminable la llum blanca inundà l’habitació. Ens quedàrem parats, sense saber què dir o com reaccionar. Estava somrient encara, mostrant les seues perfectes dents. El cap recolzat contra la paret, les cames creuades pels turmells, i portava una caixa entre les mans. Aquell segon interminable acabà.
-Què portes a la caixa?
-Coses.
-Clar, la desconfiança...
Somrigué.
-Son els bolets que he arreplegat abans. Per què estàs per aquesta zona?
-Ha mort el meu pare.
-Ho sent.
-Més ho sent jo, però així és la vida, no? A la fi només ens queda la mort. - Em vaig quedar absent, i amb el silenci m’adoní d’una cosa - Escolta, ha parat de ploure. Jo ara no vaig a eixir pel bosc, que és molt fosc. Em quedaré ací fins que hi faça sol.
-D’acord.
-Què vas a fer tu?
-No ho sé. Segurament el mateix.
Va passar una llarga estona, en la qual Neó es quedà adormit i els dos vam poder escoltar bufits concordes amb els seus malsons.
-Ho he pensat, – va començar a dir – me’n vaig.
-Et tornaré a veure altra vegada?
-No ho sé. Voldries veure’m altra vegada?
-Sí.
-Doncs sí.
Agafà la seua caixa amb bolets i se n’eixí del rafal.
No sé si me’l vaig imaginar, però juraria que junt la ràfega que va deixar amb la seua olor vaig notar com passà la molla del seu dit pel meu braç. Després de las seua eixida, tot es quedà parat i em sentí a soles. Vaig alçar el cap cap a la finestreta i vaig veure la lluna blanca i tranquil•la al cel.
